El primer cop que vaig sentir a parlar de Phenomena Experience, ja fa més de dos anys, va ser gràcies una bona amiga, que me’l va descriure com un lloc on es veien pelis dels 80, ple de frikis sorollosos que ovacionaven els anuncis i tràilers que s’hi passaven, i on, coneixent-me com em coneix, «fliparàs» (paraules textuals.)

El meu primer pensament va ser «això està fet per mi«. Un més després anava a veure una sessió doble amb «Indiana Jones y la Última Cruzada» i «La Jungla de Cristal«. Al desaparegut cine Urgell, ple fins a dalt amb més de 1500 persones, vaig gaudir i emocionar-me com feia molt de temps que no em passava a una sala de cine.

Tot i haver-les vist desenes de cops, la sensació de fer-ho envoltat de gent com jo, que vam crèixer amb aquelles pel·lícules, que vam aprendre a estimar el cinema amb actors com Harrison Ford o Bruce Willis (si, potser no seran els millors actuant, però han sigut els nostres herois), va ser indescriptible, i puc dir sense cap tipus de vergonya que aquell va ser l’inici el meu segon idil·li amb el cinema.

Des de llavors, han estat ja unes quantes les ocasions en que he anat a un Phenomena que amb el temps, s’ha anat diversificant i ha deixat de centrar-se només en el cinema dels anys 80, per passar a projectar-ne de totes les èpoques, des de clàssics inmortals com «Lo que el viento se llevó» fins a musicals com «Grease» o «The Rocky Horror Picture Show» (inoblidable la triple sessió d’aquell dia amb «El Fantasma del Paraiso» i «The Wall»).

Ara que ja fa un temps d’aquella primera ocasió, i que puc parlar una mica més des de l’objectivitat, i no tant des de la passió de qui descobreix per primer cop una cosa que sembla feta per ell, m’agrada analitzar el petit «fenomen» en que s’ha convertit aquesta boja idea de Nacho Cerdà, director d’alguns curtmetratges de terror i del film «Los abandonados«, estrenat l’any 2007.

Bàsicament, el que el director català i el seu equip porten fent des de fa tres anys, és omplir sales de cine per projectar pel·lícules antigues que segurament haguem vist mil cops, en 35 milímetres, i en versió original. La cosa, lluny d’espantar en una època en la que estem acostumats a la nitidesa del Full HD, als doblatges més o menys encertats, o als efectes especials fets amb ordinador, aconsegueix traslladar-nos a uns dies on no ens importava que a en Superman se li veiessin els fils que l’aguantaven mentre aterrava, o que es notés que el cotxe en realitat no es movia sinó que era un croma.

Recordo com fa 30 anys, més o menys quan posaven les pel·lícues que acostumen a projectar a Phenomena, jo anava al cine del meu poble cada diumenge, sense importar-me què feien. De fet, la majoria de diumenges ni sabia què feien, hi anavem per anar, per veure la peli que toqués, per passar una hora i mitja (que lluny queden els temps on en cinema no s’allargava artificialment per que durés més de dos hores) descobrint llocs del mon i aventures que somiàvem viure algun dia.

Ara, quan els que vam descobrir aquell cine imaginatiu i innocent dels 80, ja tenim canes o poc cabell al cap, Phenomena Experience ens permet tornar enrere en el temps, tal i com feia Marty McFly a la trilogia de Regreso al Futuro (que per cert, és la sessió del proper dia 11 en la que se celebra el tercer aniversari, en una nit que promet ser memorable), i tornar-nos a sentir joves i despreocupats durant una estona.

Nacho Cerdà, com tants d’altres bojos pel cine, sap transmetre en els seus discursos abans de cada sessió l’emoció de veure una peli en pantalla gran, amb les imperfecions dels 35 mm, sense 5.1, sense CGis, i aconsegueix en aquells minuts inicials, juntament amb els tràilers i els anuncis que es passen abans de la peli, rejuvenir-nos i fer que ens oblidem de totes les preocupacions, de tots els problems del nostre dia a dia, i que visquem la màgia del cine com ho fèiem quan erem petits. També s’ha de destacar els convidats que de tant en tant l’acompanyen en aquestes prèvies que son una delícia per al paladar del friki cinematogràfic, gràcies als detalls i anècdotes que ens expliquen experts com Ángel Sala, director del Festival de Sitges, una autèntica eminència a l’hora de descobrir els secrets de tots els films que es projecten.

Durants els 3 anys que fa que funciona, Phenomena ha tornat a omplir sales de cine com només fan les grans estrenes. Al cine Urgell, les sessions reunien més de 1500 persones, i ara, en que es reparteixen entre el Palau de Congresos, el glamurós Comèdia o el més íntim Girona, segueixen omplint la majoria de vegades. La seva promoció ha sabut combinar dos coses infalibles per aconseguir l’èxit: d’una banda el boca a boca, que és de la manera en que jo ho vaig conèixer, i de l’altra les xarxes socials, on aconsegueixen crear una expectació enorme cada cop que han d’anunciar quina serà la seva propera sessió. Més de 7.000 seguidos a Tuiter i més de 20.000 fans a Facebook poden en donar fe.

Diuen que els que tenim entre 30 i 40 anys som com nens grans, que no volem crèixer, que ens neguem a acceptar el pas del temps, i que intentem per tots els mitjans seguir mantenint algún vincle amb la nostra infància. Dono fe de que gràcies a coses com Phenomena Experience, jo almenys ho aconsegueixo.

A tots aquells que heu gaudit en algun moment de la vostra vida de la sensació indescriptible d’emocionar-vos amb una pel·lícula, que creieu que el cinema d’avui en dia no aconsegueix transmetre ni una petita part del que ho feia el d’aquella època, o que simplement voleu passar dues hores entretinguts, us recomano assistir algun dia a un espectacle com aquest, on no us fará vergonya aplaudir quan els bons guanyen, o xiular quan el noi besa a la noia.

Posted by Marc Mora

También podría interesarte...

Convirtiéndonos al phenomenismo Jocs de Guerra Landscape Film Festival, llenando Barcelona de cine Silicon Valley, la serie que todo emprendedor debería ver