Quan nosaltres som el nostre propi «Big Brother»

Recordo perfectament com, de petit, sempre havia estat una persona molt gelosa de la meva intimitat. Mai em va agradar sortir en fotos, o fer-me notar massa entre la gent que em coneixia, i sempre vaig ser un nen força reservat.

És per això que encara em sobta  més el canvi que ha donat a tota aquesta situació l’aparició dels mòbils, les càmeres digitals, i sobretot, les xarxes socials.

D’un temps ençà, ens hem acostumat a fer-nos fotos a nosaltres mateixos, situació d’allò més curiosa quan almenys jo,  esquivava de petit les càmeres com si fos un famós de la premsa rosa. Ara en canvi, és d’allò més natural ensenyar el jersei nou que ens hem comprat, el nostre pentinat després d’anar al barber o posar fotos de la nostra cama trencada (i això últim ho dic per experiència pròpia). I es que clar, a qui no li agrada que li diguin guapo quan ensenyes una foto i que no sigui ta mare qui ho fa?

Serveixi com a exemple més clar Instagram. Mai ensenyar què estàvem sopant, com dormia el nostre gat, o com es veia el cel des de la nostra habitació havia generat tanta expectació o entusiasme. Ara en canvi, no hi ha dia que no sapiguem què està cuinant el nostre cosí del poble o quin temps fa a Tarragona. No parlem ja de les èpoques senyalades, com els Nadals o el dilluns de Pasqua, amb empatx de canelons, cava i Mones al nostre timeline.

santjordi

A més de compartir imatges de la nostra vida quotidiana, una altra de les coses que em deixa perplex és la facilitat que tenim per dir on som o què estem fent. Sóc un viciat de les xarxes socials, i entre elles d’una especialment que em té enamorat. Parlo de Foursquare, la xarxa que serveix, segons paraules d’un d’aquests coneguts cibernètics, per fer-se el “xulo” dels llocs on anem. No hi ha dia en que no faci un check-in, o almenys xafardegi els llocs on han estat durant el dia els meus amics.

De Foursquare m’encanta sobretot aquest component social d’anar descobrint llocs que ni tan sols coneixies, de veure què n’opina la gent, o fins i tot la capacitat de propiciar trobades casuals amb coneguts, cosa que ja m’ha passat algun cop.

Les xarxes socials son alimentadores d’egos i vanitats com cap altra cosa que hagi vist en la meva vida. No son poques les persones que, a mida que augmenten el seus seguidors i amics, es van transformant en animals “mediàtics”, enlluernats pels falsos i fàcils elogis de gent a qui molts cops, i això ho dic per pròpia experiència, ni tan sols saludaria si es trobés pel carrer.

I tot i que no son més que una opció (ningú ens obliga a ser-hi, i moltes tenen maneres de poder controlar en part la nostra privacitat), la majoria de la gent, i per suposat m’incloc en aquest grup, hem sucumbit a la temptació de fer de la nostra vida quotidiana quelcom emocionant i èpic, gràcies als comentaris de persones que fan que no ens sentim tan sols mirant cert programa de la tele o anant a comprar al Mercadona.

I com que del que es tracta és de donar exemple, compartiré ràpidament aquest petit post de crítica, o més aviat autocrítica, a Twitter i Facebook, esperant rebre els elogis o crítiques (espero que sigui més aviat la primera cosa) de la gent que em coneix.